« Il faudra un jour qu’on sache pourquoi la couleur d’une peau détermine à ce point le destin des hommes, pourquoi elle sauve certains, tandis qu’elle envoie d’autres directement en enfer » page 261.

Je viens de finir le livre Le mariage de plaisir de Tahar BEN JELLOUM, trois mots, quelle merveilleuse histoire!

Comme toujours cet auteur m’a enthousiasmé. À partir d’un fait comme le mariage de plaisir, Tahar BEN JELLOUM nous montre le vrai sujet, le racisme, l’intolérance, l’injustice, et il nous suggère d'y réfléchir.

Amir, un commerçant prospère de Fès, épouse temporairement Nabou, une Peule de Dakar, où il vient s’approvisionner chaque année de marchandises. Mais voilà qu’Amir se découvre amoureux de Nabou et lui propose de la ramener à Fès avec lui. Nabou accepte, devient sa seconde épouse et donne bientôt naissance à deux jumeaux. L’un blanc, l’autre noir.

Un livre publié par Gallimard en 2016 et que je vous conseille vivement.    

"Quan la Blanca arriba a l'agència, llegeix a l'ordinador el fragment del que s'ha anomenat la temptació de Gènova. Després d'haver anat a la cort de Roma i d'una estada a Montpeller, Ramon Llull és a Gènova, a punt d'embarcar-se en un viatge al Nord d'Àfrica, i allí és temptat per dues forces antagòniques. Unes visions del més enllà li revelen que si es fa frare franciscà, salvarà l?art i la seva obra, però condemnarà l'ànima. Si, per contra, es fa frare dominicà, salvarà l'ànima, però condemnarà l'obra. Ramon Llull no dubta a condemnar l'ànima i salvar l'Art perquè l'Art es molt més important que no pas l'ànima d'un sol individu, encara que sigui la seva. La Blanca aparta els ulls de la pantalla per assaborir la grandesa del personatge. Ramon Llull té molt clar que el bé comú està per sobre dels beneficis individuals, generositat que no és compartida pels personatges que omplen els diaris i els telenotícies i el tuïter. Pel cap de la Blanca desfilen imatges de polítics de totes les condicions i pelatges, enxampats en múltiples pràctiques corruptes. Amb els ulls closos, pensa que ha trobat una ideal que la podria ajudar a perfilar la visió estratègica de l'anunci. Podria contrastar la noblesa de sentiments i d'actuació de Ramon Llull amb les actituds vergonyants dels polítics que s'han embutxacat durant dècades els diners dels contribuents, que ens han estafat i que han posat en escac i mat el sistema polític heretat de la transició, es diu d'una tacada." (pàgs.70-71)

l'Aspiradora de Ramon Llull tracta dos temes que m'interessen Ramon Llull i l'obsolescència programada; confesso que aquest llibre em va enganxar des de la primera pàgina; L'autora, especialista en literatura medieval, d'una banda, ens dóna eines pel debat, en el cas de l'obsolescència programada i de l'altra, ens incita a saber encara més i a descobrir una figura cabdal de la literatura catalana com fou Ramon Llull. 

L'Antònia Carré-Pons manté la tensió narrativa, fins les últimes pàgines, tot i que, haig de confessar també que, el desenllaç era força evident i,  lamentablement, no em va sorprendre. 

Per acabar un consell,  aneu ràpidament a la llibreria a comprar aquesta novel.la, veureu que el tema es molt original, que els personatges estan ben caracteritzats... i es llegeix d'una tirada!

"Voluntario de España, miliciano
de huesos fidedignos, cuando marcha a morir tu corazón,
cuando marcha a matar con su agonía
mundial, no sé verdaderamente
qué hacer, dónde ponerme; corro, escribo, aplaudo,
lloro, atisbo, destrozo, apagan, digo
a mi pecho que acabe, al bien, que venga, y quiero desgraciarme;
descúbrome la frente impersonal hasta tocar
el vaso de la sangre, me detengo,
detienen mi tamaño esas famosas caídas de arquitecto
con las que se honra al animal que me honra;
refluyen mis instintos a sus sogas,
humea ante mi tumba la alegría
y, otra vez, sin saber qué hacer, sin nada, déjame,
desde mi piedra en blanco, déjame,
solo,
cuadrumano, más acá, mucho más lejos,
al no caber entre mis manos tu largo rato extático,
quiebro contra tu rapidez de doble filo
mi pequeñez en traje de grandeza!

Himno a los voluntarios de la República, pág, 281

César Vallejo era un poeta peruà (Santiago de Chuco, 1892- París, 1938); la seva obra poètica forma part del programa de les oposicions per obtenir la càtedra (agrégation) pels professors d'espanyol a França, així que confesso que l'he descobert mentre les preparo.  La seva poesia, que reflecteix la seva visió particular del món, està centrada per la seves obsessions: la mort, el temps, el buit... però el que més em sobta és que front a la incertesa, a la desolació,a l'angoixa, a la seva poesia hi trobem també l'esperança.

El poema Himno a los voluntarios de la República forma part del seu poemari ESPAÑA, APARTA DE MI ESTE CALIZ, publicat després de la seva mort. César Vallejo es trasllada a Espanya l'any 1931 i s'afilia al Partit Comunista, l'any 1932 torna a París i al començar la Guerra Civil espanyola es posa al costat de la República, recollint fons per la causa.

Confieso que he vivido

"En estos días me ha traído mi hermana un cuaderno que contiene mis más antiguas poesías, escritas en 1918 y 1919. Al leerlas he sonreído ante el dolor infantil y adolescente, ante el sentimiento literario de soledad que se desprende de toda mi obra de juventud. El escritor joven no puede escribir sin ese estremecimiento de soledad, aunque sea ficticio, así como el escritor maduro no hará nada si el sabor de compañía humana, de sociedad"

Pablo Neruda, Confieso que he vivido, página 110.  

En este libro Pablo Neruda nos cuenta episodios importantes de su vida, de sus orígenes y su compromiso político, además de las circunstancias que rodearon la creación de sus poemas más famosos. Un libro que nos permite descubrir sus principios, valores y su compromiso con la libertad, y acaba evocando a su amigo el presidente Salvador Allende. 

Y especialmente para mis compañeros, profesores de español en Francia, en la página 65 de este libro encontramos el texto "La Palabra", un verdadero canto al poder de las palabras y la visión particular de Neruda sobre la conquista española de América Latina:

"Qué buen idioma el mío, qué buena lengua heredamos de los conquistadores torvos ... Estos andaban a zancadas por las tremendas cordilleras, por las Amércas encrespadas, buscando patatas, butifarras, frijolitos, tabaco negro, oro, maiz, huevos fritos, con aquel apetito voraz que nunca más se ha visto en el mundo... Todo se lo tragaban, con religiones, pirámides, tribus, idolatrías iguales a las que ellos traían en sus grandes bolasas... Por donde pasaban quedaba arrasada la tierra.. Pero a los bárbaros se les caían de las botas, de las barbas, de los yelmos, de las herraduras, como piedrecitas, las palabras luminosas que se quedaron aquí resplandecientes... el idioma. Salimos perdiendo... Salimos ganando... Se llevaron el oro y nos dejaron el oro... Se lo llevaron todo y nos dejaron todo... Nos dejaron las palabras "

Soumission, Michel Houellebecq, 2015

Ja sé que Michel Houellebecq és un escriptor força controvertit, en realitat no sabem ben bé de quin peu calça i això ens incomoda, a mi la primera, però el seu llibre Soumission em va enganxar des de la segona línia. Potser perquè em sobta que Michel Houellebecq imagini, inventi una historia com aquesta, en aquests temps, per crear polèmica, per atiar el foc? sigui com sigui, aquesta obra em va fer reflexionar, parlar del tema amb companys i família i finalment, em va distreure, jo us la recomano però no oblideu que és una novel.la.

“Dans une France assez proche de la nôtre, un homme s’engage dans la carrière universitaire. Peu motivé par l’enseignement, il s’attent à une vie ennuyeuse mais calme, protégée des grands drames historiques. Cependant les forces en jeu dans le pays ont fissuré le système politique jusqu’à provoquer son effondrement. Cette implosion sans soubresauts, sans vraie révolution, se développe comme un mauvais rêve”

Les portes du néant

Cuando algunas personas se han acostumbrado a ver y a escuchar noticias, que nos llegan a través de los medios de comunicación, sobre Siria hasta el punto de convertirse en habituales, llegando a olvidar la importancia y la gravedad del conflicto, la escritora y periodista Samar Yazbek nos recuerda con su libro Les portes du néant, que su país está en guerra. Opositora al régimen de Bachar al-Assad, obligada a abandonar su país, desde junio de 2011 vive exiliada en París.

Este libro es un testimonio de sus tres incursiones clandestinas en Siria, a través de la frontera turca; un testimonio donde nos muestra en primera persona el horror vivido al lado de los activistas y el suplicio que vive día a día la población civil; se trata de un recorrido  a partir de las primeras manifestaciones pacíficas a favor de la democracia, de la formación de la Armada Siria Libre (ASL), hasta el surgimiento del Estado Islámico.

Un libro imprescindible, un testimonio que nos muestra las atrocidades que puede cometer el género humano, pero también lo contrario, que algunas personas luchan contra la represión, la injusticia y la barbarie. Samar Yazbek lo hace testimoniando, escribiendo sobre este horror, quizás esperando que el mundo reaccione.

                                                  *****

La journaliste et écrivain Samar YAZBEK publie Les portes du néant. 

Figure de l’opposition au régime de Bachar al-Assad elle est contrainte de quitter son pays en juin 2011. Depuis son exil, elle ressent l’urgence de témoigner. Au mépris du danger, elle retourne clandestinement dans son pays s’infiltrant dans la frontière turque. Trois voyages en enfer dans la région d’Idlib où elle vit de l’intérieur l’horreur de la guerre civile, aux côtés des activistes. Samar YAZBEK livre un témoignage courageux sur le quotidien des combattants, des enfants, des hommes et des femmes ordinaires qui luttent pour survivre.

« Au début, poursuivit cette femme, les manifestations étaient pacifiques, mais le régime nous a bombardés et a exécuté publiquement neuf de nos enfants. Mon frère s’est battu jusqu’à son dernier souffle. Nous mourions tous les jours et il me disait : nous ne mourrons pas comme des lâches, nous mourrons dignement. Ils ont tué mon autre frère. Et ils ont mis feu à la maison alors qu’on essayé de s’échapper » Les portes du néant, page 42.